Joc Brut
Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguèssin arreplegat tot el sol de l'univers.
…La seva bellesa continuava impressionant-me, no m’hi havia pas acostumat mai, perquè de noies com ella se’n veuen poques. No solament eren les cames, era una mena de lluminositat que transcendia l’aparença física, una qualitat misteriosa que, de sobte, emergia en un gest, en una expressió d’ulls.
Es queixà. Un gemec animal i balb que es va confondre amb la meva respiració sorollosa. Però un moment després ja l'havia subjectada pel braç i l'arrossegava cap a l'habitació del fons, una saleta menjador, nova i confortable, amb un gran divan als peus del qual s'estenia una pell blanca i peluda.
No vaig cedir a la temptació malsana de conservar els articles o les notes anterios del diari. No m'interessava de recordar aquell episodi. Ben al contrari ara que em sentia confirmat en la meva seguretat que no havia de témer res de la justícia, volia oblidar-lo com més aviat millor. Potser ja ho començava a fer. L'home té una capacitat de recuparació magnífica i ensems terrible.
Es queixà. Un gemec animal i balb que es va confondre amb la meva respiració sorollosa. Però un moment després ja l'havia subjectada pel braç i l'arrossegava cap a l'habitació del fons, una saleta menjador, nova i confortable, amb un gran divan als peus del qual s'estenia una pell blanca i peluda.
No vaig cedir a la temptació malsana de conservar els articles o les notes anterios del diari. No m'interessava de recordar aquell episodi. Ben al contrari ara que em sentia confirmat en la meva seguretat que no havia de témer res de la justícia, volia oblidar-lo com més aviat millor. Potser ja ho començava a fer. L'home té una capacitat de recuparació magnífica i ensems terrible.
Simplement sobre la terra
"aquest tumor que ens rebenta i segrega,
aquest nus que us escanya,
un dolor que s'aprima en la pell
i en silenci i per sempre t'estima..."
Solució de continuïtat
Quan encenc la cigarreta se m'acut que podria calar foc a la casa i destruir el símbol. Però no serviria de res; està assegurada. Ho han assegurat tot, fins els símbols.
Elena de segona mà (1967)
L'Elena Ballester, com en Ramon Escrich, era d'una família modesta. El senyor Ballester, però, havia estat una vegada jutge municipal i, de totes maneres, tenia la seva carrera. Era advocat. L'exercici de la seva professió, però, no donava prou per a subvenir a les necessitats de la família, i ell s'havia procurat l'administració d'unes finques els amos de les quals vivien a la capital. Molts deien que s'hi feia el seu arròs. En tot cas, sense treballar massa i sense posseir veritables béns de fortuna, la família Ballester menava una vida darrerament llarga, i freqüentava, sobretot des que l'Elena començà a figurar una mica, la bona societat de la vila. Hi eren acollits sense reserves aparents, perquè aquesta societat en aquell temps ja s'hi havia barrejat força.
